El grup de Trastorns d’Alta Prevalença (TRAMAP) de l'IdISBa ha publicat un nou article científic que analitza l’adherència i el compromís dels pacients amb depressió resistent al tractament (TRD) que participen en intervencions terapèutiques per videoconferència. L’estudi compara dues estratègies: un programa de promoció d’estils de vida (LMP) i la teràpia cognitiva basada en mindfulness (MBCT).

Principals resultats del treball

Tot i que l’adherència global es manté baixa —només un 35% dels participants va completar el total de sessions— els autors observen que una part molt rellevant dels pacients sí que es manté implicada en el procés terapèutic. De fet, gairebé un 70% va assistir al 75% o més de les sessions, i prop del 80% va completar, com a mínim, la meitat del tractament. Aquest patró suggereix que, malgrat les dificultats per arribar fins al final de la intervenció, la majoria dels pacients s’exposa a una porció substancial del contingut terapèutic.

L’estudi també posa de manifest diferències significatives entre els dos tipus d’intervenció. El programa d’estils de vida (LMP) mostra nivells d’adherència notablement superiors a la intervenció basada en mindfulness (MBCT). Els participants del LMP no només completen amb més freqüència la totalitat del tractament, sinó que també assisteixen a un percentatge més elevat de sessions. Aquesta major implicació pot estar relacionada amb el caràcter pràctic i aplicat del programa LMP, que inclou recomanacions sobre activitat física, ritme son-vigília, alimentació, contacte amb la natura i suport social—aspectes que poden haver estat especialment motivadors en el context de postpandèmia.

Un dels aspectes més rellevants del treball és la identificació de l’edat com a principal predictor d’implicació. Les anàlisis mostren que les persones de més edat tendeixen a assistir a un nombre més gran de sessions, independentment del tipus d’intervenció rebuda. Aquest resultat, coherent amb algunes recerques prèvies en intervencions digitals, apunta que la maduresa pot afavorir la constància i el compromís amb tractaments remots. Les dades, a més, indiquen una tendència a què una implicació més elevada es relacioni amb una millor evolució clínica, incloent-hi la remissió dels símptomes depressius, tot i que aquest vincle no arriba a ser estadísticament significatiu.

També es detecten diferències interessants quan s’observen certs factors sociodemogràfics dins del grup LMP. Els pacients amb estudis secundaris o universitaris, els que viuen sols, els residents en zones urbanes o aquells que afronten el primer episodi depressiu tendeixen a mostrar una participació més elevada. Aquests elements suggereixen que el context vital i educatiu dels participants pot influir en la manera com s’apropen a intervencions que promouen canvis d’estil de vida. Aquesta informació pot ser especialment útil en la futura adaptació i personalització d’aquest tipus de programes.

Finalment, l’estudi apunta que una implicació més gran amb la intervenció podria estar relacionada amb una millor resposta terapèutica, particularment pel que fa a la remissió dels símptomes; tot i que la relació no és concloent, sí que es detecta una tendència positiva. Aquest resultat reforça la importància de treballar en estratègies que augmentin el compromís dels pacients, ja que pot tenir un impacte directe en l’eficàcia final del tractament.

Conclusions

Aquest treball aporta noves pistes per entendre per què alguns pacients amb depressió resistent al tractament es mantenen més compromesos que altres en intervencions per videoconferència. L’edat emergeix com un factor clau, mentre que el programa d’estils de vida mostra un potencial especialment prometedor per fomentar l’adherència. Els autors subratllen la necessitat de seguir investigant i d’explorar eines complementàries —com aplicacions de seguiment o recursos digitals addicionals— que puguin reforçar la motivació i la participació sostinguda. Aquestes evidències permetran optimitzar futurs programes terapèutics adaptats a les necessitats i perfils dels pacients.